ELS ORIGENS
Carrer Joncar, Carrer Llacuna, Carrer Maresme, Carrer Taulat, Prat de les febres…. Aquests son alguns noms de carrers i/o espais del Poblenou que ens donen pistes de com era la seva fisonomia en un passat no gaire llunyà.
La part mes antiga del Poblenou inicialment s’anomenava Taulat (significa “peça de terra de conreu”) i ocupa l’espai sud del districte de Sant Martí. Durant molts segles l’espai físic d’aquest barri va ser una zona humida, d’aiguamolls i maresmes amb llacunes envoltades de joncs, per això aquest paisatge fa referència als noms dels carrers esmentats. També abundaven les aus aquàtiques i migratòries, típica fauna de les àrees properes a desembocadures de rius, com és el cas de la del Besòs.
En aquest paisatge de marjals i terres baixes hi vivia poca gent, els feia por viure en aquest inhòspit indret, degut a l’existència d’aigües embassades i maresmes hi havia molts mosquits que transmetien el paludisme, malaltia força letal en aquella època.
Ja des de el segle XII aquesta zona humida va començar a aprofitar-se econòmicament i progressivament s’anaven assecant els terrenys pantanosos que va permetre convertir-los en conreus i terres de pastures pel bestiar destinat a Barcelona. En aquella època aquesta zona era nomenada com les “herbes de Llevant”. La vida exclusivament agrària va durar fins mitjans del segle XVIII.
L’abundància d’aigua, la proximitat a Barcelona, les grans extensions i el baix preu dels solars van afavorir al llarg del segle XVIII la instal·lació al Poblenou dels primers prats d’indianes. Es consideren les primeres instal·lacions fabrils del barri i el començament de la seva transformació, que al final del segle XIX va arribar a ser el territori amb més concentració industrial del país.
 |
Plànol de Barcelona al 1706, amb els camps de Sant Martí a la dreta |
ELS PRATS DE LES INDIANES
Els teixits de cotó estampats coneguts com a indianes van servir de base pel inici de la industrialització a Catalunya. La seva manufactura es feia a partir de motlles amb motius geomètrics, històrics o vegetals.
El procés per elaborar el teixit de les indianes comprenia quatre fases: filatura, tissatge, blanqueig i estampació. La primera, segona i quarta fases es realitzaven en fàbriques i tallers radicats en les poblacions, mentre que el blanqueig s’havia de fer fora en els anomenats prats d’indianes, ja que precisava abundància d’aigua, aire, sol i grans espais. Les teles, abans de ser estampades havien de ser humitejades i esteses al sol durant moltes setmanes, per tal de blanquejar-les.
Aquest treball de blanqueig que suposava cobrir de metros i metros de teles blanques grans extensions de terra, configurava un paisatge com si estigues nevat. Entre 1772 i 1808, s’ha comptabilitzat la presència al Poblenou de 64 d’un total de 89 prats d’indianes que hi havia al voltant de Barcelona.
A principis del segle XIX, el paisatge que predominava a Sant Martí eren camps, i les masies eren l’únic element arquitectònic. Amb el pas dels anys, es transformà aquest paisatge, per passar a conviure amb fàbriques i habitatges, que ocupaven el que abans havia estat el municipi independent de St. Martí de Provençals, i que al 1897 va ser annexionat a Barcelona.
EL COMENÇAMENT DE LA INDUSTRIALITZACIÓ
EL COMENÇAMENT DE LA INDUSTRIALITZACIÓ
Els prats d’indianes van anar evolucionant a mida que s’introduïen altres fases de la manufactura i els avanços en tecnologia, per això després dels prats d’indianes van arribar els vapors, desplaçats posteriorment per l’electricitat, amb indústries de tota mena: olis, vins, tèxtils, metall, gas, maquinàries, mosaics, arts gràfiques, pintures, plàstics, alimentació, etc. Al 1861 es comptabilitzen tretze fàbriques d’estampació, així com empreses metal·lúrgiques, químiques, de blanqueig i rajoleries.
Atrets per la proximitat de la ciutat i la disponibilitat d’aigua, els empresaris tèxtils van començar a instal·lar les fàbriques al barri, que a poc a poc va anar acollint factories d’altres sectors, des de l’automoció fins a les arts gràfiques.
Durant les primeres dècades del segle XIX, Catalunya era capdavantera a l’Estat de la Revolució industrial. Barcelona creix, també les indústries en els seus suburbis, i les antigues muralles ja no són més que un destorb: el 1854 són enderrocades i la ciutat s’expandeix. Barcelona en aquesta època compta amb 250 mil habitants.
El 1860, a Madrid s’aprova el projecte de l’Eixample de Barcelona presentat per Ildefons Cerdà. Una nova ciutat racional s’expandeix fins als municipis veïns que, al 1897, seran agregats a la ciutat comtal. El 1868 és enderrocada la Ciutadella, que passa a ser un parc. I alhora és fa una remodelació del port de Barcelona que facilita l’assecament dels terrenys humits del Poblenou.
Mentrestant, en les veïnes viles de Barcelona els industrials edifiquen les fàbriques aprofitant l’espai, el baix cost del terreny i l’existència de pous d’aigua.
 |
Ca l'Aranyó al 1900 |
EL MANCHESTER CATALÀ
L’any 1888 l’autor Josep Fiter descriu amb una frase com era d’idíl·lic el Poblenou quan ens diu: “que reciben en sus playas el beso de la ola del mar”
Paradoxalment contrasta amb la descripció d’en Victor Balaguer, feta dotze anys mes tard: “Llamaban muchos a este pueblo el Manchester de España, por ser el principal centro industrial del Reino, bastando sólo para comprender esta importancia ver a determinada distancia las negras masas de humo que continuamente despiden sus chimeneas de sus monumentales fábricas, siendo por lo tanto estos barrios esencialmente obreros.”
A la fi del segle XIX, la concentració industrial va fer que el Poblenou fos conegut com “El Manchester català” comparant aquest barri amb la referida ciutat anglesa, màxim exponent de la concentració industrial del sector tèxtil.
Atrets per la proximitat de la ciutat i la disponibilitat d’aigua, els empresaris tèxtils de l’època van començar a instal·lar les fàbriques al barri, industries del ram de l’aigua, com eren nomenades, també, les fàbriques tèxtils, per la necessitat de disposar en abundància d’aquest recurs pels processos de fabricació de teixits.
Paral·lelament al desenvolupament d’indústries tèxtils, també es van anar instal·lant factories d’altres sectors, des de l’automoció fins a les arts gràfiques o l’alimentació.
Després del tèxtil, entre els anys 1886 i 1920, el sector alimentari va ser el segon en importància. També la indústria metal·lúrgica i la química es van convertir en nous sectors emergents.
A mes la introducció com a innovació tecnològica de la electricitat, va ajudar a impulsar a aquests nous sectors. Durant les dues primeres dècades del segle XX, la indústria era un important client de les companyies elèctriques de la ciutat.
Conseqüència directa d’aquesta vitalitat industrial, va significar que en tres dècades el nombre d’empreses passessin de tenir 553 el 1904 a 1261 al 1933. Les necessitats de mà d’obra van triplicar el nombre d’habitants del Poblenou, que tenia 161.464 habitants al 1930.
El Poblenou històricament ha estat el més gran espai fabril de la ciutat, i en el que fou l’anomenat Manchester Català ,es van materialitzar les successives modernitzacions industrials, així com també lluites socials col·lectives per millorar la vida dels treballadors i treballadores i la incorporació de Catalunya al món dels nostres dies.
LA POSTGUERRA
Durant la guerra civil moltes empreses del Poblenou es van col·lectivitzar, és a dir les van gestionar directament els i les treballadores. Algunes d’elles pel producte que produïen van adquirir un gran valor estratègic, produint material de guerra, per aquest motiu per la ubicació d’aquestes fàbriques, el barri va sofrir constant bombardeigs de l’enemic que van ocasionar morts i destrucció. El veïnat s’amagava en els refugis que van construir tot aprofitant soterranis i dipòsits de fàbriques.
Al perdre la guerra el govern constituent de la República, amb la dictadura del General Franco a la postguerra, afegit a les dures condicions laborals, molts treballadors van patir repressió i presó. Però a partir dels anys cinquanta els treballadors es van tornar a organitzar clandestinament a les fàbriques per lluitar pels seus drets i per la democràcia.
 |
Vista de la Macosa al 1963 |
LA RECONVERSIÓ DE LES FÀBRIQUES: ENTORN ACTUAL
El Poblenou va sobreviure com a centre industrial fins a mitjans segle XX, moment en què es va iniciar el trasllat de les fàbriques a la perifèria i l’espai que van deixar es va ocupar amb magatzems i agències de transport.
La crisi del 1973 i la del tèxtil dels vuitanta van acabar de desfer el teixit industrial creat al llarg del XIX.
Després d’unes dècades de decadència, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona’92 el barri va tindre la primera gran renovació a la fi dels anys vuitanta, amb la construcció de la Vila Olímpica i la recuperació de la platja i front litoral, així com també el reaprofitament de tota una àrea, que estava desfasada industrialment.
Els habitants del Poblenou, ja sigui per tradició o vinculació amb el seu passat obrer i industrial o perquè sempre han patit forces carències d’equipaments i de serveis, al llarg dels anys s’han mobilitzat i reivindicat millores pel barri i en ocasions han resultat un èxit els seus objectius, com quan al final dels seixanta van assolir aturar el Pla de la Ribera, o quan van arribar a tancar l’empresa Fertrat perquè produïa fums contaminants, o quan han aconseguit preservar de l’enderrocament fàbriques emblemàtiques i d’un important valor patrimonial per reconvertir-les en equipaments per a la gent, com el centre Cívic de Can Felipa o Can Saladrigas. I ara en l’actualitat, lluitant per preservar de l’especulació Can Ricart, únic exponent de conjunt industrial que queda a Barcelona.
Deu anys més tard des de les Olimpíades, l’anomena’t Pla 22@ planteja la transformació urbanística més important de la història del Poblenou. Aquest ambiciós projecte està plantejat com un projecte global de transformació, basat en la concentració d’empreses relacionades amb les noves tecnologies, la construcció de nous habitatges, la reforma dels equipaments i les infraestructures bàsiques.
La implantació de les empreses de tecnologia està aportant un increment important de nous llocs de treball, t’entra cent mil a cent trenta mil nous llocs. Ara ja es noten externament els efectes de l’impacta del Pla 22@ en la remodelació d’antigues fàbriques que ja acullen empreses de noves tecnologies, universitats…
 |
Imatge del 22@ actual |